El document més antic que conservem sobre el Mas Molleres de Sant Joan Les Fonts, és a l'Acta de Consagració de tres esglèsies a la Vall de Bianya (Vallebiania, en la terminologia llatina de l'època) l'any 958 (esglèsies dedicades a Sant Esteve, Sant Joan i Sant Miquel). En aquest document, entre d'altres dades, apareix una relació de donants i de les seves donacions pel manteniment i culte d'aquelles i entre els donants apareixen els següents: "...ego Pontius et uxor mea Fachilo donamus Kampum I in ipsa Molaria...", és a dir, que un senyor anomenat Pontius i la seva esposa Fachilo fan donació d'un camp situat a la pròpia Molaria.

Com sigui que l'evolució fonètica del llatí al català actual acusa científicament que la terminació aria s'ha transmutat en eres, passant per eris, erii i ery, resulta que el topònim Molaria, passant per Moleris, Moleriis i Molerys, arriba al català actual Molleres, amb la mateixa evolució que han experimentat molts altres cognoms catalans i segons conforma tota la documentació que conservem, a segles succesius. En els últims segles, degut a l'oficialitat lingüística del castellà, la fonètica catalana del cognom Molleres, ha anat quedant enregistrada en la locució ortogràfica Mulleras, passant en ocasions per Molleras i Mulleres. Pel que fa al pas de l'arrel Mol- a Moll-, l'expliquem pel fet que una fonètica de l doble en la pronunciació llatina Moleris es conservés en la fonètica transitòria al català Moleres, pronunciada Mol.leres, fins acabar introduïnt la grafia ll (Molleres) i la pronunciació actual.

Establert l'origen de la nostra casa pairal i de la nostra família, sabem només que del territori Molaria va quedar segregat un camp que va passar a pertànyer a les tres referides esglèsies, una de les quals esdevindrà més endavant monestir, ampliant el seu patrimoni i la seva influència per tota la zona. El següent document que tenim data ja de 1233 i recull una operació patrimonial realitzada per un tal Bernat, gendre "del difunt Molerys" i per la seva esposa Marquesa Molerys. Passats 91 anys, el 1324, sabem que un descendent d'aquells anomenat també Bernat "de Molerys", juntament amb la seva esposa Guilleuma, compren una peça de terra.

Mig segle més tard, ens trobem a Guillem de Casademont casat succesivament (per haver mort la primera) amb Maria i Beatriu de Moleriis, els quals com "senyors útils" de les seves terres reten homenatge de subjeció al seu "senyor directe", el Monestir de Sant Joan Les Fonts. Com sigui que en aquells temps els habitants d'un mas o d'una terra eren coneguts pel nom d'aquell, en casar-se Guillem de Casademont amb les pubilles Moleris i anar a viure i treballar a casa seva, devia adoptar, com li havia passat a l'esmentat Bernat, el nom d'aquelles, que seria el que durien els seus descendents.

Ara bé a partir dels fills de Guillem de Casademont i de Maria i Beatriu de Moleriis, segons les dades de les que disposem, els nostre llinatge ha arribat fins els actuals Mulleras per línea directe masculina.

El dia 2 de febrer de 1428, es va produir un important terratrèmol que va afectar especialment les comarques de la Garrotxa, la Cerdanya, el Ripollès i el Gironès. Segons documents de l'època, el Mas Molleres va quedar "en tot a terra, completament derruït i els seus moradors morts la major part quant els terratrèmols..." Efectivament, només van quedar amb vida Agnès (esposa de Pere, fill de Guillem de Casademont i Beatriu de Moleriis) i el seu fill Miquel, els quals sembla que van remuntar penosament l'explotació agrícola, això sí, amb l'ajut d'algunes exempcions per part del Monestir de Sant Joan Les Fonts, dels seus drets senyorials.

Així doncs, la construcció de l'actual mas Molleres data segurament del segle XV, ja que l'anterior, com hem dit, va ser enderrocat pel terratrèmol de 1428, si bé no sabem si alguna part de l'edificació antiga es va poder aprofitar per a la "nova".

Els anys posteriors coneixen una important expansió del patrimoni d’aquell mas. Així, el fill de Miquel anomenat Pere (com el seu avi) va adquirir el mas Malvilar, proper al Monestir. A aquest van succeir-lo els següents hereus per ordre directe de primogenitura: Joan, Rafael, Pere (finals del segle XVI), un altre Pere i Francesc, que regentava el mas l’any 1633. Al seu fill Joan, titular de l’explotació agrícola durant l’ocupació francesa (per la guerra del Segadors), no sabem per quina causa, li fou concedit pel Virrei Lluís de Vendôme, en nom del Rei Lluís de França (autodenominat també Comte de Barcelona) el títol de "Ciutadà honrat de Barcelona".

Els hereus d’aquest Joan van ser un altre Joan, el seu fill Francesc i el fill d’aquest, també Joan. Aquest últim es va casar amb Elena Cabrafiga i va tenir vuit fills, el menor dels quals, Joan, va sortir de la casa pairal per enrolar-se en l’exèrcit que va anar a combatre a Itàlia, on va assolir la graduació d’ "alferes de fusellers". Després de tornar, es va casar a Olot, l’any 1734, amb Francesca Almonaira. D’Itàlia va portar una imatge de la Mare de Déu de Loreto, que es va conservar intacta fins que Camil Mulleras i Garrós, a començaments d’aquest segle, aprofitant la part tallada en fusta, la va transformar en una imatge de cos sencer.

D’aquest Joan Mulleras i Cabrafiga, que com tants d’altres fadristerns va abandonar la casa pairal i que es va instal.lar a la vila d’Olot, descendeix la branca dels Mulleras que a partir de l’esmentat Camil Mulleras han esdevingut titular d’aquella casa pairal. Joan va treballar a Olot com a "blanquer" (curtidor) i el seu fill Pere va fer de corder i de manyà. Del seu matrimoni amb Caterina Prat va tenir nou fills, el sisè dels quals es deia Joan i era comerciant i negociant. Aquest es va casar dues vegades, la primera amb Manuela Seguí i la segona (a la mort d’aquella) amb Sabina Gou. El setè fill de Joan i Manuela, Miquel Mulleras i Seguí, també es va casar dues vegades, la primera el 1822, amb Isabel Cardelús (de la que va tenir 13 fills) i la segona el 1840, amb Caterina Garrós (de la que "només" en va tenir quatre). El tercer fill d’aquest matrimoni (per tant el número setze del total), fou Camil Mulleras i Garrós.

Miquel Mulleras va treballar com a fabricant, com tants d’altres industrials olotins, d’uns teixits anomenats "indianes" per la seva gran sortida al mercat de l’Amèrica espanyola. El seu fill Camil va emigrar molt jove a Barcelona, on va començar amb un teler que tenia a la mateixa habitació de la dispesa on vivia i va anar prosperant, associant-se amb el seu cosí Joan Mulleras i Buch, casat amb Raimunda Pons.

En morí el seu cosí i soci, Camil va acabar casant-se amb la seva vídua Raimunda, i d’aquest matrimoni van nèixer quatre fills: Camila, Paquita, Ramon i Camil Mulleras Pons. Mentre tant el seu pare, Miquel Mulleras, va iniciar la construcció d’una casa a Olot, al carrer llavors anomenat Corraló dels Bous, però va necessitar l’ajut econòmic del seu fill Camil per acabar-la. Aquesta casa ha estat durant un segle el lloc d’allotjament dels seus descendents durant les seves estades a Olot i va ser deixada en herència al seu fill gran, Ramon, i posteriorment als seus néts, successivament, fins l’actualitat, havent de passar quan mori l’última de les nétes de Camil, encara viva, a ser propietat de l’Hospital de Sant Jaume d’Olot, per disposició testamentària d’aquell.

Efectivament, Camil va prosperar en els seus negocis tèxtils i va arribar a tenir fàbriques a Castellfollit de la Roca, Salt i Barcelona, reunint una considerable fortuna, part de la qual va compartir amb els pobres de la seva vila natal, entre altres formes a través de la institució anual dels "Premis Mulleras", destinats a ajudar a persones d’escassos recursos econòmics que havien destacat per algun concepte. També fou benefactor del Santuari de la Mare de Déu del Tura, fent-se càrrec de la part central de la barana de presbiteri i del seu paviment de marbre. Igualment va pagar el mosaic de terra de tot el Santuari i regalaren un vestit de seda blanca per a la imatge de la Mare de Déu del Tura. L’any 1904 Camil Mulleras oferí un Premi, dins el Certamen Literari d’Olot, pel millor treball històric sobre el Santuari. Per tot aixó, l’Ajuntament d’Olot el declarà "olotí-il.lustre" i donà el seu nom a un dels seus principals carrers, precisament aquell en el que es troba la casa que ell va construir.

Malgrat aixó, el treball i els negocis de Camil Mulleras i Garrós es van centrar a Barcelona, on havia vingut a viure des de molt petit per obrir-se camí i allà es va quedar a viure ell i els seus descendents. El seu fill primogènit, casat amb Carme Bernades, va tenir dos fills, Ramon -casat amb Isabel Cascante-, i Carme Mulleras i Bernades -casada amb Santiago Fisas-, i posteriorment va marxar a l’Argentina i Brasil, on va tenir dos fills més, anomenats Ramon i Mercedes-Maria del Tura (patrones de Barcelona i Olot). Ramon Mulleras i Bernades -casat com hem dit amb Isabel Cascante- va tenir tres fills, Isabel Maria -religiosa-, Glòria -casada amb Enrique Hernández de Avilés- i Ramon -casat amb Julia Vinzia-, el qual n’ha tingut quatre, tots ells varons: Ramon, Ignasi, Xavier i Borja Mulleras i Vinzia.

Tornant a la casa pairal, el Mas Molleres de Sant Joan Les Fonts, cal dir que des de començaments del segle XVIII (precisament l’època en que el fadristern Joan Mulleras i Cabrafiga va marxar de casa per anar a lluitar a Itàlia, i després es va instalar a Olot) va començar a experimentar una decadència agrícola-patrimonial progressiva. A començaments del segle XX, l’esmentat Camil Mulleras i Garrós, la va comprar als que llavors eren els seus titulars, uns fills d’una pubilla (que no havien heredat per tant el primer cognom de la família) i des d’aleshores s’ha mantingut propietat d’aquesta branca olotina-barcelonina de la família passant de pares a fills primogènits. Amb el Mas, Camil va adquirir també tota la documentació històrica de la família, que posteriorment el seu nét, Ramon Mulleras i Bernades, va ordenar i estudiar minuciosament, escrivint una obra inacabada i inèdita, que ell va titular "El Mas Molleres i el seu llinatge" (de la qual aquest opuscle n’és un parcial resum).

Els fills de Camil Mulleras van adquirir un altre mas a la mateixa Vall de Bianya, no gaire lluny del Mas Molleres, anomenat "El Perer", que l’any 1988 ha estat rehabilitat pel seu besnèt, Ramon Mulleras i Cascante, i on la família d’aquest hi passa temporades.

Finalment un dels darrers signes de la vinculació dels Mulleras amb Sant Joan Les Fonts i amb els seus orígens, cal destacar que el 14 de juliol de 1990, el que era hereu d’aquesta família, Ramon Mulleras i Vinzia, va contraure matrimoni amb Maria Àngels Escofet i Rovira, a l’antiga esglèsia monacal, la mateixa que l’any 958 es va inaugurar, comptant amb la col.laboració, entre d’altres d’un tal Pontius i de la seva esposa Fachilo, propietaris d’una finca anomenada Molaria, orígen de la nostra família.

Ramon Mulleras i Vinzia (1962-1995), advocat i historiador, va tenir una vida breu però plena. Treballà com a Cap de Servei Jurídic de la Conselleria de Sanitat i al Departament de Justícia del Govern de Catalunya. Va tenir dues filles, Maria Àngels (1992) i Júlia (1994).

La seva empremta humana va quedar palesa en moviments com, l'Associació de Juristes de la Salut i la Comunitat de vida cristiana CVX Berchmans, Fundació Espinal (Cristianisme i Justícia) on va destacar la seva col.laboració i vàlua personal. Tradició i família van ser eixos fonamentals de la seva trajectòria vital, com vam poder constatar en el seu amor per la nostra terra, La Vall de Bianya.

Ignasi, segon fill de Ramon Mulleras i Júlia Vinzia, va fer que aquestes contrades fossin també testimoni d'un pas fonamental a la seva vida, el matrimoni amb Ana Sánchez Castaño (filla de Puerto Real, Cádiz). El 30 de setembre de 1995, La Vall de Bianya tornà a ser escenari d'una fita històrica en la família Mulleras, celebrada a l'ermita romànica de Sant Andreu de Socarrats i festejada al Mas "El Perer". Igualment va esser escenari del bateig del seu primogénit, Ramon Mulleras Sánchez, el 20 de juliol del 2.002.

El 11 de juliol de 1998, tornarem a fer una celebració de la família Mulleras. El matrimoni de Javier , tercer fill de Ramon Mulleras i Júlia Vínzia, amb la barcelonina Alejandra Yter Caze. Ambdós decidiren celebrar aquest dia tan important per a ells en aquestes contrades de la Vall de Bianya. Tot això va ser fruit tant de les arrels familiars que uneixen als Mulleras a aquesta terra com per la bellesa dels seus paisatges. El destí, i la voluntat de la núvia, han decidit que els olis de l´Escola Olotina que l´Alejandra va admirar quan va iniciar-se en el món de la pintura siguin testimoni d´un dels dies més importants de la seva vida, el del seu casament. Aquest matrimoni ha tingut el fruit de una filla, Alejandra Mulleras Yter, nascuda el 14 d´Agost del 2.002.

L´actual cap de la familia, Ramon Mulleras i Cascante (1929) va esser distingit per S.M. El Rei d´Espanya Joan Carles, I, previa deliveració del Consell de Ministres, el dia 19 de Gener de 2.001 amb la "Gran Cruz de la Orden del Mérito Civil" (B.O.E. 20-I-01). Abans en Ramon Mulleras, Advocat excercent a Barcelona, havia sigut condecorat , entre d´altres amb la "Cruz de la Orden de Isabel la Católica" (Espanya), Orden de Mayo (Argentina), Orden de O´Higgins (Xile), Orden de Vasco Núñez de Balboa (Panamá) per les seves accions com a Director (1956-1984) i President (1984-11994) de l´Institut Catalá de Cooperació Iberoamericana, anteriorment anomenat Institut Catalá de Cultura Hispánica